Disculpad el cambio de idioma, en primer lugar. Por supuesto, también disculpad mi silencio... La demora en escribir de nuevo no es más que por problemas de acceso a internet y no por desidia.
Una vez aclarado este gran vacío sin noticias, explico por qué me he decidido a continuar escribiendo en castellano. Sin duda, el idioma con el que mejor expreso mis sentimientos es mi lengua materna, el catalán... pero si deseo hacer viva voz de cuánto acontece debo usar este otro idioma que me permite llegar más lejos. No se trata de un blog intimista como aclaré en su día.
La herramienta que uso es para alcanzar a toda clase de estamentos y medios sociales y la lengua vehicular, la castellana, me permite que más mujeres puedan conocer el blog y participar en él, como así me lo han comunicado.
Creo que quizás fuí ambigua a la hora de querer transmitir mis sensaciones en este blog y pude dar la impresión de una mujer inconformista en la superficialidad de la sociedad.
Soy inconformista, me reafirmo. Inconformista a la injusticia, al silencio, inconformista a la ignorancia, al desconocimiento de un entorno que se mueve por impulsos. Un entorno que vive sin profundizar en la realidad... Sin luchar por principios morales y se deja llevar por la corriente compulsiva del consumismo. En este medio se obvia el principio básico del ser humano: la solidaridad. Un valor emergente ,únicamente, cuando existen factores que te llevan a convivir en un mismo ambiente de necesidad de subsistencia.
Aquí es donde creo que puedo mostrar mi inconformismo y reactivar el desempeño de ser solidaria con mujeres como yo... Intentando hacer eco de un mal endémico que persiste tras los siglos en todas las sociedades.
Los medios de comunicación hacen eco de la mujer maltratada en su ámbito más violento.
Fue gracias a Ana Orantes.Una mujer madura y harta de su situación personal quien en su día dejó constancia en un magazine el maltrago que vivía. Por desgracia, al día siguiente fué protagonista en las noticias y la primera -conocida- en ocupar una lista interminable de mujeres que mueren en manos de sus parejas o exparejas.
Dejaré para otros este apartado del maltrato físico que por fin ya está en la consciencia de todos.
Y permitidme que entre en el apartado del maltrato psicológico... Un campo soterrado en las escalas sociales de nuestro modus vivendi.
Prometo que seguiré...
miércoles, 31 de octubre de 2007
jueves, 9 de agosto de 2007
Ser dona avui dia, què representa?
Pertanyo a una generació que va viure la transició d'una dictadura a una democràcia. On els principis i els valors morals eren inqüestionables i no tenies el dret més que de seguir el mateix sender marcat per a tothom.
Si, a més a més, eres dona ja se't col.locava els mateixos guarniments que a un ruc per no veure més enllà del què et guiaven.
Però cadascuna de nosaltres minçament hem anat incidint en la societat per canviar... Tot i que han quedat enrere de manera anònima moltes de les que han sacrificat una vida pel què creien.
Aquest és un blog dedicat a aquelles dones que s'identifiquin amb la dona. Amb els seus ets i uts, sense menysprear el fet de ser dona ni el fet de no ser home. Som dones i hem de saber com treure-li el màxim a la nostra condició. Aprofitar de totes les eines que en el seu dia ens van deixar altres dones per què les empressim...
Deixar constància dels nostres problemes i les solucions adients ajudarà a què d'altres puguin avançar en el seu camí i arribar més lluny. Perquè, a la cap i a la fi, juntes podrem fer pinya i aconseguir que se'ns senti més fort i no vulnerin el nostre dret de ser dona.
Amb això no reivindico un feminisme, reivindico el fet de no voler pertànyer a la condició social que s'associa de ser dona= feble.
Començo avui el meu primer blog. Avui que la meva filla compleix divuit anys. Avui que he près la determinació de que no vull que cap dona prengui una decisió per desconeixement o desprotecció...
Avui que recordo que... fa divuit anys... jo tenia divuit anys.
Us commino a què hi participeu amb la vostra opinió. No vull que sigui un blog endogàmic si no que s'obri a tot aquella persona que s'identifiqui amb els temes que anirem plantejant i ens vulgui transmetre la seva experiència.
Si, a més a més, eres dona ja se't col.locava els mateixos guarniments que a un ruc per no veure més enllà del què et guiaven.
Però cadascuna de nosaltres minçament hem anat incidint en la societat per canviar... Tot i que han quedat enrere de manera anònima moltes de les que han sacrificat una vida pel què creien.
Aquest és un blog dedicat a aquelles dones que s'identifiquin amb la dona. Amb els seus ets i uts, sense menysprear el fet de ser dona ni el fet de no ser home. Som dones i hem de saber com treure-li el màxim a la nostra condició. Aprofitar de totes les eines que en el seu dia ens van deixar altres dones per què les empressim...
Deixar constància dels nostres problemes i les solucions adients ajudarà a què d'altres puguin avançar en el seu camí i arribar més lluny. Perquè, a la cap i a la fi, juntes podrem fer pinya i aconseguir que se'ns senti més fort i no vulnerin el nostre dret de ser dona.
Amb això no reivindico un feminisme, reivindico el fet de no voler pertànyer a la condició social que s'associa de ser dona= feble.
Començo avui el meu primer blog. Avui que la meva filla compleix divuit anys. Avui que he près la determinació de que no vull que cap dona prengui una decisió per desconeixement o desprotecció...
Avui que recordo que... fa divuit anys... jo tenia divuit anys.
Us commino a què hi participeu amb la vostra opinió. No vull que sigui un blog endogàmic si no que s'obri a tot aquella persona que s'identifiqui amb els temes que anirem plantejant i ens vulgui transmetre la seva experiència.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)